Maschera di San Sperate

CASTEDDU (sardu)

Cagliari és la capital de Sardenya, a la costa sud de l’illa.

Sorprèn la presència d’aigua al seu voltant. No tan sols la del mar, sinó la de diferents estanys, com el de Molentargius, que la separa de la població veïna de Quartu Sant’Elena, i el més gran, el que porta el mateix nom de la ciutat, que s’estén entre l’aeroport i el port cap a la costa sud-occidental de l’illa i on no és estranya la presència de flamencs.

El Santuario de Bonaria, que ocupa el cim del turó del mateix nom i des d’on es pot gaudir de boniques vistes, va ser el punt de partida de la visita. Es tracta d’un complex format per una petita església gòtica, el Santuari, al costat d’un temple més gran, la Basílica. El seu origen es remunta al segle XIV, quan el rei Alfons el Benigne va cedir l’església a l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, que encara habita el convent. La verge és la patrona de la illa i és objecte de devoció pels mariners.

El descens pel Viale Bonaria, des d’on es poden veure unes sorprenents cavitats al turó, permet arribar al monumental cementiri de Bonaria, amb interessants obres de finals del segle XIX i inicis del XX. Malauradament, la seva visita va quedar pendent en aquesta ocasió.

El següent punt d’atenció va ser la basílica de San Saturnino, els orígens de la qual s’estimen cap al segle V, tot i que va ser consagrada al segle XII. Forma, amb la necròpoli que la rodeja, un dels conjunts paleocristians més importants de l’illa.

Tot just al costat es troba el Palazzo d’Oglio i l’església de San Lucifero que dóna accés al Parco della Rimembranze i la via que porta el nom del sant homònim.

Al final d’aquesta via es troba la Piazza Costituzione, presidida per un dels símbols de la ciutat el Bastione San Remy, que dóna accés al Quartiere del Castello, ja sigui per les seves escalinates o per la porta Dei Leoni, i permet gaudir de boniques vistes ja sigui com a talaia sobre la part baixa de la ciutat, ja sigui cap al conjunt que formen la catedral i el Palazzo Reale, que coronen el Quartiere.

El Quartiere di Castello és el més monumental de la ciutat, encerclat per fortificacions. A tocar del bastió de San Remy destaquen el Palazzo Boyl i la Scuola di Santa Caterina.

La via del Fossario permet completar, amb boniques vistes, la pujada cap l’àrea més elevada del Quartiere, passant per l’església della Speranza i acabant per mostrar les primeres formes de la catedral.

S’arriba així a la Piazza del Palazzo, la més important del Quartiere. Flanquejada per l’ex Palazzo dellà Città, la Cattedrale di Santa Maria, el Palazzo Vescovile i el Palazzo Reale.

L’ex Palazzo della Città, va ser la seu del poder municipal fins l’any 1906. Actualment és un espai seu d’exposicions.

La Cattedrale de Santa Maria llueix una façana que mostra la influència pisana en el seu origen.

I en efecte, a l’interior, a la contrafaçana, hi ha dos púlpits que originàriament formaven una peça única. Són obra del mestre Guglielmo i van ser el púlpit de la catedral de Pisa fins a la seva substitució pel dissenyat per Giovanni Pisano. Això va fer que fossin donats a Cagliari l’any 1312.

A l’interior del temple, amb tres naus amb capelles laterals, presbiteri elevat i ampli transsepte, tot i l’esmentada influència pisana i també la presència de detalls del gòtic català, domina el barroc, protagonista de la reforma impulsada al segle XVII.

Al transsepte, un dels extrems compta amb un altar dedicat a Sant’Isidoro, mentre que a l’altre hi ha el Monumento a Martino II d’Aragona, obra del genovès Giulio Aprile.

El presbiteri compta amb la presència d’escultures de lleons que flanquegen l’escala de l’altar major i l’accés a la cripta.

La cripta també és coneguda com el Santuario dei Martiri, ja que les parets i el sostre recullen en petites urnes les relíquies del màrtirs del cristianisme primitiu recollides a la necròpoli de San Saturnino. El vestíbul d’accés està dominat per una escala on hi ha el Mausoleo di Francesco Desquivel, un dels impulsors de la reforma barroca del temple. La capella central del santuari està dedicada a Santa Maria dei Martiri, i les dues restants a San Lucifero i San Saturnino, i és on es troben, respectivament, els mausoleus de Giuseppina Maria Luisa de Savoia i de Carlo Emanuele de Savoia.

El Palazzo Reale és l’actual seu del govern de la província de Cagliari, després d’haver estat la residència del representant real sota domini de la corona catalano-aragonesa, l’espanyola o la dels Savoia. L’accés a la seva planta noble es fa mitjançant una monumental escala. D’entre les seves estances, destaca el Salone del Consiglio amb sostre decorat per Domenico Bruschi, responsable també de la mateixa decoració a la Sala Gialla.

L’itinerari continua amb boniques vistes des de la Piazzetta dell’Independenza, passa per la Piazzetta di Mafalda da Savoia, on en una mateixa façana hi conviuen l’escut de la ciutat sota dominació catalano-aragonesa a un dels laterals i una inscripció de l’època de Mussolini a l’altre. Des d’aquí ja s’albira la Torre de San Pancrazio i la porta del mateix nom.

Creuar aquesta porta permet arribar a la Piazza dell’Arsenale, on es troba la porta a la Cittadella dei Musei, seu del Museo Archeologico Nazionale, la Pinacoteca Nazionale i el Museo Civico Orientale.

Només hi havia temps per visitar el Archeologico Nazionale. Compta amb una col·lecció completa de les diferents civilitzacions que han deixat empremta a l’illa. De l’època nuraghica, on destaquen els bronzetti, amb guerrers, arquers, escenes de lluita, espases votives, petites embarcacions, caps de tribú, animals, objectes decoratius…

Destacable la col·lecció de Dee Madre, representacions de fecunditat femenina, algunes de les quals de connexió amb l’art ciclàdic, com és el cas de la de Portoferru i de la de Senorbì.

De l’època púnico-fenícia, destaca la reconstrucció d’un tofet, una bona col·lecció d’esteles, entre les quals la més ressenyable és la de Nora, on es considera representat l’alfabet fenici, la collana di Olbia, joia feta amb pasta vitrificada, i la màscara de San Sperate.

De l’època roma, destaquen l’escultura de Druso Menore, la de Bacco, una esfinx, mosaics i sarcòfags.

Es pot sortir del Quartiere del Castello per Porta Cristina. Des d’allà s’intueix l’amfiteatre romà i es gaudeixen de boniques vistes.

Però paga la pena tornar al Quartiere di Castello i fer el recorregut per Via Alberto Lamarmora o via Niccolò Canellas, farcides de palaus, passar a prop de la basílica de Santa Croce, a tocar del ghetto, i per via de Corte d’Appello arribar a l’església de San Giuseppe Calasanzio.

Aquesta darrera església comparteix plaça amb la Torre dell’Elefante, que dóna accés a la via Università i que porta novament al Bastione de San Remy.

Des del bastió, el descens per Via Giuseppe Manno permet visitar l’església de Sant’Antonio Abate abans d’arribar a Largo Carlo Felice.

És la porta d’entrada al Quartiere di Marina, on es poden visitar racons com la Piazza San Sepolcro, on hi ha l’església del mateix nom, l’Auditorium Comunale, a l’antiga església de Santa Teresa, l’església de Sant’Eulalia, seu d’un museu, abans d’arribar a la porticada Via Roma, ja a tocar del mar.