Anuncis
Arxiu
All posts by annairobert
Paestum és un poble molt petit de la Campania, prop del mar.
Té una església dedicada a la Santíssima Annunziata, edificada sobre la que va ser una basílica paleocristiana.
Al costat, alguna edificació amb un cert estil acaba per donar forma als pocs carrers de la població.
Però els arguments esmentats fins ara no constiuteixen el principal reclam de Paestum. L’antiga Poseidonia grega, la Paistom dels lucans, abans que els romans acabessin per donar-li el nom que ha perdurat fins els nostres dies.
Tanta història ha deixat empremta en un recinte arqueològic espectacular al que acompanya un museu on són recollides les valuoses peces que s’hi van trobar i que serà objecte del proper post.
Ens centrem, doncs, en el recinte arqueològic, que encara conserva part de la muralla que el rodejava. Hi havia quatre portes. La visita la vam iniciar per la part més propera a les edificacions modernes, la part septentrional, on el temple dedicat a Athena rep, imponent, al visitant, amb les seves columnes d’ordre dòric en el peristil i d’ordre iònic a la cel·la. Actua com a carta de presentació del conjunt, perquè ens trobem en un dels indrets on els temples grecs han arribat en millor estat de conservació fins a l’actualitat.
Un carrer permet avançar cap a la zona sud del conjunt, amb una primera aturada a l’àgora, encara amb la vista fixada en el temple anterior.
A l’àgora destaca, en aquesta primera aproximació, el Heroon, una construcció grega concebuda com un cenotafi dedicat als herois fundadors de la ciutat.
Una mica més al sud es troba el recinte dels habitatges, on encara es possible contemplar mosaics decoratius.
Molt a prop hi ha el recinte del fòrum i les termes.
S’arriba així als temples de la zona sud. Dos, magnífics.
El primer, venint de la zona anterior, és el dedicat a Neptú, és el més gran dels tres i representa un extraordinari exemple d’arquitectura clàssica.
El segon és el temple dedicat a Hera, també conegut com la Basílica.
Es retorna cap al fòrum, on es poden contemplar les restes del macellum, el mercat de la ciutat.
Una mica més enllà, hi ha les restes d’un teatre de l’època romana.
I les de l’amfiteatre.
Abans de finalitzar el recorregut, una nova aturada a l’àgora permet apreciar el Ekklesiasterion, edifici on es reunia l’assemblea de la ciutat.
Queda la visita al museu. Complement indispensable que, tal com s’ha dit anteriorment, serà l’objecte del proper post.
Com tot el litoral sard, la costa sud-est de l’illa, des de Quart Sant’Elena, població veïna a Cagliari, fins a Costa Rei i el Capo Ferrato, ofereix magnífics paisatges.
Des del punt de partida, s’albira el promontori de Monte Sant’Elia, que remata la costa de la capital, amb la concorreguda zona de Poetto als seus peus.
El traçat de la carretera provincial 17 permet enllaçar amb diferents platges que s’obren entre la vegetació que gairebé toca el mar.
Una de les primeres és Marina di Capitana.
Tot seguit s’arriba a la zona de Torre Regina.
La platja de Mare Pintau fa justícia al seu evocador nom.
A continuació hi ha la llarga franja de sorra de Kal’e Moru, que en el seu tram final també és anomenat Baccu Mandara.
La carretera avança després cap a Solanas, passant a tocar de Torre delle Stelle.
S’arriba posteriorment a Porto sa Ruxi, amb vistes cap a Capo Boi i capo Bovu cap a l’oest i Capo Carbonara cap a l’est.
La platja següent és Campus Beach.
S’arriba ja a la península de Capo Carbonara, que tanca el golf de Cagliari i és el punt més sud-oriental de Sardegna, amb la platja de Campulongu com a porta d’entrada. A l’altra banda del promontori, coronat per una torre de defensa, s’obre la platja de Simius, amb vistes al cap i a la veïna illa dei Càvalori.
El poblet de Villasimius, amb un petit però interessant museu arqueològic, queda a poca distància terra endins.
La costa, a partir d’aquí, queda emmarcada per l’illa Serpentara, acompanyada pels rocalls de I Varaglioni.
S’arriba després a Costa Rei, una llarga franja de sorra blanca, rematada pel Monte Ferru i el Capo Ferrato.
CASTEDDU (sardu)
Cagliari és la capital de Sardenya, a la costa sud de l’illa.
Sorprèn la presència d’aigua al seu voltant. No tan sols la del mar, sinó la de diferents estanys, com el de Molentargius, que la separa de la població veïna de Quartu Sant’Elena, i el més gran, el que porta el mateix nom de la ciutat, que s’estén entre l’aeroport i el port cap a la costa sud-occidental de l’illa i on no és estranya la presència de flamencs.
El Santuario de Bonaria, que ocupa el cim del turó del mateix nom i des d’on es pot gaudir de boniques vistes, va ser el punt de partida de la visita. Es tracta d’un complex format per una petita església gòtica, el Santuari, al costat d’un temple més gran, la Basílica. El seu origen es remunta al segle XIV, quan el rei Alfons el Benigne va cedir l’església a l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, que encara habita el convent. La verge és la patrona de la illa i és objecte de devoció pels mariners.
El descens pel Viale Bonaria, des d’on es poden veure unes sorprenents cavitats al turó, permet arribar al monumental cementiri de Bonaria, amb interessants obres de finals del segle XIX i inicis del XX. Malauradament, la seva visita va quedar pendent en aquesta ocasió.
El següent punt d’atenció va ser la basílica de San Saturnino, els orígens de la qual s’estimen cap al segle V, tot i que va ser consagrada al segle XII. Forma, amb la necròpoli que la rodeja, un dels conjunts paleocristians més importants de l’illa.
Tot just al costat es troba el Palazzo d’Oglio i l’església de San Lucifero que dóna accés al Parco della Rimembranze i la via que porta el nom del sant homònim.
Al final d’aquesta via es troba la Piazza Costituzione, presidida per un dels símbols de la ciutat el Bastione San Remy, que dóna accés al Quartiere del Castello, ja sigui per les seves escalinates o per la porta Dei Leoni, i permet gaudir de boniques vistes ja sigui com a talaia sobre la part baixa de la ciutat, ja sigui cap al conjunt que formen la catedral i el Palazzo Reale, que coronen el Quartiere.
El Quartiere di Castello és el més monumental de la ciutat, encerclat per fortificacions. A tocar del bastió de San Remy destaquen el Palazzo Boyl i la Scuola di Santa Caterina.
La via del Fossario permet completar, amb boniques vistes, la pujada cap l’àrea més elevada del Quartiere, passant per l’església della Speranza i acabant per mostrar les primeres formes de la catedral.
S’arriba així a la Piazza del Palazzo, la més important del Quartiere. Flanquejada per l’ex Palazzo dellà Città, la Cattedrale di Santa Maria, el Palazzo Vescovile i el Palazzo Reale.
L’ex Palazzo della Città, va ser la seu del poder municipal fins l’any 1906. Actualment és un espai seu d’exposicions.
La Cattedrale de Santa Maria llueix una façana que mostra la influència pisana en el seu origen.
I en efecte, a l’interior, a la contrafaçana, hi ha dos púlpits que originàriament formaven una peça única. Són obra del mestre Guglielmo i van ser el púlpit de la catedral de Pisa fins a la seva substitució pel dissenyat per Giovanni Pisano. Això va fer que fossin donats a Cagliari l’any 1312.
A l’interior del temple, amb tres naus amb capelles laterals, presbiteri elevat i ampli transsepte, tot i l’esmentada influència pisana i també la presència de detalls del gòtic català, domina el barroc, protagonista de la reforma impulsada al segle XVII.
Al transsepte, un dels extrems compta amb un altar dedicat a Sant’Isidoro, mentre que a l’altre hi ha el Monumento a Martino II d’Aragona, obra del genovès Giulio Aprile.
El presbiteri compta amb la presència d’escultures de lleons que flanquegen l’escala de l’altar major i l’accés a la cripta.
La cripta també és coneguda com el Santuario dei Martiri, ja que les parets i el sostre recullen en petites urnes les relíquies del màrtirs del cristianisme primitiu recollides a la necròpoli de San Saturnino. El vestíbul d’accés està dominat per una escala on hi ha el Mausoleo di Francesco Desquivel, un dels impulsors de la reforma barroca del temple. La capella central del santuari està dedicada a Santa Maria dei Martiri, i les dues restants a San Lucifero i San Saturnino, i és on es troben, respectivament, els mausoleus de Giuseppina Maria Luisa de Savoia i de Carlo Emanuele de Savoia.
El Palazzo Reale és l’actual seu del govern de la província de Cagliari, després d’haver estat la residència del representant real sota domini de la corona catalano-aragonesa, l’espanyola o la dels Savoia. L’accés a la seva planta noble es fa mitjançant una monumental escala. D’entre les seves estances, destaca el Salone del Consiglio amb sostre decorat per Domenico Bruschi, responsable també de la mateixa decoració a la Sala Gialla.
L’itinerari continua amb boniques vistes des de la Piazzetta dell’Independenza, passa per la Piazzetta di Mafalda da Savoia, on en una mateixa façana hi conviuen l’escut de la ciutat sota dominació catalano-aragonesa a un dels laterals i una inscripció de l’època de Mussolini a l’altre. Des d’aquí ja s’albira la Torre de San Pancrazio i la porta del mateix nom.
Creuar aquesta porta permet arribar a la Piazza dell’Arsenale, on es troba la porta a la Cittadella dei Musei, seu del Museo Archeologico Nazionale, la Pinacoteca Nazionale i el Museo Civico Orientale.
Només hi havia temps per visitar el Archeologico Nazionale. Compta amb una col·lecció completa de les diferents civilitzacions que han deixat empremta a l’illa. De l’època nuraghica, on destaquen els bronzetti, amb guerrers, arquers, escenes de lluita, espases votives, petites embarcacions, caps de tribú, animals, objectes decoratius…
Destacable la col·lecció de Dee Madre, representacions de fecunditat femenina, algunes de les quals de connexió amb l’art ciclàdic, com és el cas de la de Portoferru i de la de Senorbì.
De l’època púnico-fenícia, destaca la reconstrucció d’un tofet, una bona col·lecció d’esteles, entre les quals la més ressenyable és la de Nora, on es considera representat l’alfabet fenici, la collana di Olbia, joia feta amb pasta vitrificada, i la màscara de San Sperate.
De l’època roma, destaquen l’escultura de Druso Menore, la de Bacco, una esfinx, mosaics i sarcòfags.
Es pot sortir del Quartiere del Castello per Porta Cristina. Des d’allà s’intueix l’amfiteatre romà i es gaudeixen de boniques vistes.
Però paga la pena tornar al Quartiere di Castello i fer el recorregut per Via Alberto Lamarmora o via Niccolò Canellas, farcides de palaus, passar a prop de la basílica de Santa Croce, a tocar del ghetto, i per via de Corte d’Appello arribar a l’església de San Giuseppe Calasanzio.
Aquesta darrera església comparteix plaça amb la Torre dell’Elefante, que dóna accés a la via Università i que porta novament al Bastione de San Remy.
Des del bastió, el descens per Via Giuseppe Manno permet visitar l’església de Sant’Antonio Abate abans d’arribar a Largo Carlo Felice.
És la porta d’entrada al Quartiere di Marina, on es poden visitar racons com la Piazza San Sepolcro, on hi ha l’església del mateix nom, l’Auditorium Comunale, a l’antiga església de Santa Teresa, l’església de Sant’Eulalia, seu d’un museu, abans d’arribar a la porticada Via Roma, ja a tocar del mar.
Per acabar, vista nocturna del Santuario di Bonaria.
UDA. PATIOLA (sardu)
Als voltants de Cagliari hi ha dues esglésies més que interessants.
La primera és la de Santa Maria, a la població d’Uta, uns quilòmetres a l’oest de la capital. Malauradament, no era possible accedir-hi, però la bellesa de les seves línies queda fora de tot dubte.
L’altre temple és la catedral de Dolianova, població que queda a una vintena de quilòmetres al nord de Cagliari. A l’exterior, destaca la decoració amb figures antropomòrfiques i la façana lateral.
A l’interior, conserva frescos, amb menció especial pel que representa un Albero della vita i els que decoren l’absis. També hi destaca el retaule dedicat a San Pantaleo així com els capitells, amb escenes de l’Antic Testament.
L’àrea arqueològica de Nora, a quatre quilòmetres de la població de Pula, és un suggerent indret emmarcant per l’idíl·lic mar sard.
I és que el recinte es troba en una petita península a la que s’arriba per per una estreta franja de terra flanquejada a un costat per la Peschiera di Nola, una llacuna vora el mar.
I a l’altra banda per la Spiaggia di Nora, amb la presència a tocar de la sorra de la petita església de Sant’Efisio di Nora, escenari de la festa de Cagliari dedicada al sant, quan es porta la seva efígie a aquest temple.
La platja és veritablement bonica i ofereix vistes cap a la veïna petita illa de San Macario, rematada per una torre de defensa.
El recinte arqueològic d’origen fenici i nuràgic, que després va tenir presència púnica i, finalment romana, composa boniques vistes sota l’ombra del far di Capo di Nora, també conegut com a la Torre di Coltellazzo.
Entre els elements més reconeixibles de les restes, hi ha unes termes, diferents mosaics corresponents a una vil·la i, per sobre de tots, el teatre.
Cala Cipolla és una de les cales que ofereix el litoral sard entre la illa de Sant’Antioco i Pula.
Cala Cipolla, a la badia de Chia, compta amb tres característiques. La primera, la presència dels pins fins a la sorra, fet que permet gaudir d’un camí d’entrada a la platja gairebé idíl·lic.
La segona és la presència de curioses formes rocoses en el seu entorn més proper, per configurar boniques vistes.
La tercera és la presència propera del far del capo Spartivento, que la separa d’una altra platja esplèndida, la Spiaggia di Tuerredda.
En la banda oposada, una altra bonica platja, la Spiaggia di Su Giudeu, acompanyada per la petita illa del mateix nom.
