LA COSTIERA AMALFITANA. SORRENTO, POSITANO, PRAIANO, AMALFI, RAVELLO.

Teníem el temps que teníem i només podíem dedicar una tarda a la costiera Amalfitana. I, ens ho temíem, tot i treure’n profit, ens va saber a poc.

Al sud de Pompei apareix la península Sorrentina, la costa de la qual es coneix com la costiera Amalfitana.

La revirada carretera panoràmica que segueix la línia de la costa té molt ben guanyat el seu qualificatiu. Boniques platges, vistes sobre el mar magnífiques, rematades pel Vesuvio al fons o bé la reconeguda illa de Capri, que ens va quedar per una altra visita, coves marines, que tampoc vam poder veure, i els pobles que pengen sobre l’aigua.

Així, per ordre, apareixen Alimuri, Sorrento, Marina della Lobra, Positano, Praiano, Amalfi i Ravello.

Ravello està uns quilòmetres terra endins. Té una animada piazza del Duomo, on cal entrar per veure el púlpite, però el principal atractiu és Villa Cimbrone. Es tracta d’una finca que va ser adquirida per Ernest William Beckett, després Lord Grimthorpe. És un hotel que ha allotjat il·lustres com Greta Garbo, que compta amb un bonic claustre i uns esplèndids jardins decorats amb esculptures, i amb indrets de nom tan suggerents com el viale dell’Immenso, la terrazza dell’Infinito, el tempio di Cerere, il poggio di Mercurio o il Roseto. No cal dir que les vistes són fantàstiques.

Amalfi, a més a més de l’encant del seu emplaçament, compta amb un duomo esplèndid.

POMPEI. VESUVIO

Pompei és la referècia de les restes arqueològiques al sud de Napoli. L’erupció del Vesuvio l’any 79 d.C. va deixar aquesta ciutat sepultada de cendres…i no seria fins a meitat del segle XVIII quan les seves restes van ser descobertes i van servir per conèixer millor l’estudi de la vida quotidiana d’un ciutat pròspera a l’època romana on la vida es va aturar sota la fúria volcànica i va romandre intacta durant molts segles.

Visitar Pompei requereix pràcticament d’una jornada completa. Acostuma a haver-hi molta gent i les condicions no sempre són òptimes. A l’estiu la temperatura és alta i els carrers tenen una pols fina que embruta els peus. Però els sacrificis són mínims en comparació a allò que s’obté passejant pels carrers de la ciutat. I moltes vegades, la sensació és la d’entrar a la intimitat de les persones que hi vivien quan es va produir l’erupció. I també impressiona veure els calcs en guix dels cossos dels qui van morir en aquell catàstrofe.

Hi ha diverses entrades al jaciment. Nosaltres vam entrar per la de Porta Marina.

Abans, però,  d’accedir al recinte de la ciutat, ja es poden visitar les Terme suburbane, on es poden observar escenes eròtiques al apodyterium (vestidor), on no hi havia espais diferencitas per a homes i dones. Un altre espai d’interès en aquest edifici és la font del frigadarirum.

La Porta Marina dóna accés a una via on es troba el Tempio di Venere, la Basilica i el Tempio di Apollo, per arribar al foro, dominat per la presència al fons del Vesuvi i rodejat per edificis administratius, comercials, religiosos i públics, com les termes.

A prop del foro es troba la Casa del Fauno, un dels símbols de les restes, on va ser descobert el mosaic d’Alexandre Magne, que ara es troba al Museo Archeologico Nazionale di Napoli, entre molts d’altres exemples d’aquest recurs decoratiu. La casa conserva diferents jardins, en un espai veritablement suggerent.

Des d’aquí, es pot anar cap a Porta Ercolano, cap al sector nord-oest del jaciment, per sortir del recinte urbà de Pompei i anar per la via dei Sepolcri, eix d’una important necròpoli on destaquen les tombes de Mamia e degli Istacidii o di Calventino e di Nevoleia Tyche, cap a un altre referent pompeià: la villa dei Misteri.

Aquesta residència, que possiblement pertanyia a la família Istacidii, és famosa pels seus frescos al Triclinio, representant una mena de ritus d’iniciació femení. A banda d’aquestes pintures magnífiques, hi ha altres elements de consideració, com la reconstrucció d’una premsa amb cap d’ariet i la pròpia arquitectura de la villa.

De tornada cap al recinte urbà de Pompei, la nostra ruta pot passar per la Casa dei Vettii, on hi ha una representació del Priapo, déu de la fertilitat amb un gran fal·lus.

Arribats de nou al foro, s’hi pot sortir per la via dell’Abbondanza, cap al sector sud-est. Aquí es poden visitar diferents cases, com, la dei Ceii, on hi ha un fresc que representa una escena de caça, o la de Menandro,  que amb 1.800 metres quadrats de superfície, és una de les més grans de Pompei. Hi destaca l’atrium, on hi ha diferents mosaics, com el del paesaggio nilotico, el peristilio, amb un fresc que representa el comediògraf grec Menandro, i el quartiere termale, on hi ha diferents mosaics a la seva entrada i al calidarium.

Molt a prop d’aquesta darrera casa, es troba el complex format pel foro triangolare, la petita pal·lestra i el conjunt teatral, que compta amb el pòrtic, un recinte rectangular envoltat de columnes, el gran teatre, des d’on, al capdamunt de les seves altes graderies, es gaudeix d’un bonic panorama, i el petit teatre.

Gairebé al final de la via de l’Abbondanza es troben les cases di Octavius quartio, amb frescos que representen el mite de Diana i Atteone, i la de Venere in conchiglia, coneguda per la pintura del mateix nom.

Des d’aquí es pot accedir a l’Amfiteatre, prop del qual es troba la sortida més propera a la ciutat moderna de Pompei, on destaca el Santuari de la Maddona del Rosario.

La visita es pot completar amb una ascensió al Vesuvio. No cal dir que el panorama cap al golf de Napoli és magnífic. Tot i que bona part de la pujada es pot fer en cotxe, per arribar al cràter i al cim, només es pot fer a peu i seguint un horari de visita. El paisatge, dominat per les vetes de lava, és esplèndid.

ERCOLANO

Ercolano potser està eclipsat per la magnificiència i la fama de la propera Pompei. Però una visita a aquest jaciment arqueològic està més que justificada. De fet, ofereix alguns avantatges respecte la seva coneguda veïna. Té unes dimensions més reduïdes, els carrers no estan plens de terra i no hi ha tanta gent.

Ercolano, de fet, va ser sepultada per rius de piroclastes que es van solidificar fins a una alçada de 16 metres, fet que va permetre una conservació encara millor que la de Pompei i així es poden observar els pisos superiors de les construccions.

Es tractava d’una localitat al costat del mar. Hi ha diferents vivendes que conserven les seves terrasses i, fins i tot, algunes mostres de mobiliari, fet que fa suposar en una vida on es podia gaudir de la bonança del clima i de les agradables vistes.

La primera zona que rep al visitant és l’àrea sacra, on hi ha la terrassa de M. Nonius Balbus i el Sacellum dei Quattro Dei. Entre els edificis que es poden visitar hi ha la Casa dei rillievo di Telefo, la del tramezzo di legno, la del Gran Portale, la dell’atrio corinzio, la de la columnata toscana, la de Nettuno e Anfitrite, amb bonica decoració, o la dell’erma di bronzo. Altres edificis interessants són les termes, on llueixen mosaics, la Palestra i la Sede degli Augustali, on hi ha destacats frescos.

Nombrosos atriums donen fe de l’estructura de les cases romanes…i els thermopilum posen de manifest la vida comercial que hi havia a la ciutat.

En definitiva, un dels testimonis més tangibles de la vida a l’època romana.

NAPOLI (II). MUSEO ARCHEOLOGICO NAZIONALE

Com vam dir en el post anterior, a Napoli destaquen dos museus: la pinacoteca de Capodimonte i l’ Archeologico Nazionale, que durant molts anys van estar en un mateix recinte, fins que la Pinacoteca es va instal·lar a la Reggia di Capodimonte.

L’Archeologico ocupa un gran palau del segle XVII, està considerat com el més antic del món i compta amb un catàleg expositiu excepcional, fruit de les troballes obtingudes a Ercolano, Pompei i tota la Itàlia meridional, així com dels fons de les col·leccions de les famílies Farnese i Borgia i una important col·lecció d’art egipci.

La nostra visita no va poder ser completa. Els treballs de restauració afectaven nombroses obres, entre d’altres la cèlebre col·lecció de frescos de Pompei.

Tanmateix, les atraccions no hi faltaven. Així, vam poder veure la Tazza Farnese una delicada mostra d’art hel·lenístic, realitzada a Alexandria i provinent de la col·lecció de Lorenzo de’ Medici. L’Artemide Efesia, rèplica romana de la l’estàtua de culte del santuari d’Efès, que va inspirar la font de Diana Efesia, que vam poder presenciar a la Villa d’Este de Tivoli. De prop de Tivoli, de la Villa Adriana, provenen I Tirannicidi, un esplèndid conjunt esculptòric, còpia romana d’un original grec. Altres esculptures ressenyables són l’Atlante Farnese, d’un original hel·lenístic i que s’acostuma a exposar a l’imponent Salone della Meridiana, el Toro Farnese, magnífic conjunt trobat a les Termes de Caracalla de Roma, una estàtua de Dionisio, un atleta en bronzo o la font del’Idra di Lerna, provinent de la palestra del jaciment d’Ercolano, així com nombrosos retrats tant de l’època grega com romana i, fins i tot, el Gabinet Secret, on s’exposen esculptures de caràcter eròtic.

Els mosaics són un altre dels punts forts del museu. En bona part provenen de les excavacions de Pompei i hi ha obres esplèndides com el de la Fauna marina, però, per sobre de tot, destaca el d’Alexandre Magne, de grans dimensions i que representa la batalla entre el rei macedoni i el rei Darios III de Pèrsia.

NAPOLI (I)

Arribem a Napoli, la capital de la Campania i la gran ciutat del Mezzogiorno, el sud d’Itàlia, amb la seva imatge perjudicada per la presència de la Camorra.

I sí, és cert que, passejant per la ciutat, es poden sentir comentaris relacionats amb la violència que difícilment es poden sentir en altres ciutats i que en segons quins carrers les mirades són sospitoses i plenes de desconfiança…però la ciutat mereix ser coneguda. Nosaltres vam fer una primera aproximació i tenim pendent un retorn, però ja vam poder apreciar alguns dels atractius que ofereix al visitant.

Així un pot contemplar el desordre amb encant d’alguns dels seus racons o  les imatges plenes de tipisme del mercat al voltant de la Porta Nolana. Gaudir de la bellesa d’alguna de les seves esglésies, com la de Sant’Eligio, amb el seu arc gòtic o la de Santa Maria del Carmine, amb el seu treballat interior. Descobrir la bonica façana marítima que comença a l’imponent Castel Nuovo, on el rei Alfons el Magnànim va deixar la seva emprempta, fruit de la seva passió per la ciutat i el seu Regne, passa pel no menys imponent Castel dell’Ovo, que ofereix boniques vistes de la ciutat, i acaba al Palazzo Donn’Anna .

O passejar per la Piazza Plebiscito, centre  de la ciutat, flanquejada per la Basílica de San Francesco di Paola, inspirada en el Pantheon de Roma, tal com es pot apreciar al seu interior, sota una enorme cúpula, el Palazzo Reale i el Palazzo della Prefettura i el seu bessó, el Palazzo di Salerno, tot sota el turó de San Martino, amb el castell del mateix nom.

La ciutat també compta amb les Galeries Umberto I, en front del famós teatre líric San Carlo.

I arribar, passant pels més que estrets carrers dels Quartieri Spagnoli, a la catedral, amb la Basílica di Santa Restituta al seu interior, així com el Battistero di San Giovanni in Fonte, la Cappella dei Capece Minutolo i la del Tresor de San Gennaro, veneradíssim patró de la ciutat.

No es poden oblidar dos importants museus, la Pinacoteca di Capodimonte, amb nombroses obres de Caravaggio però també de Simone Martini i de Tiziano, i el Museo Nazionale Archeologico, objecte del proper post.

I tot plegat acompnayat per la saborosa gastronomia napolitana, bressol de la pizza, que prepara amb cura la pasta, el ragù i, per acabar amb un dolç regust de boca, el babà.