La Città del Vaticano, del qual el cap és el Papa, és un petit territori de 44 hectàrees. No hi ha fronteres visibles, però sí, Roma allotja un estat independent entre els seus carrers.
La porta d’entrada principal al Vaticà és per la Piazza di San Pietro, l’espai el·líptic delimitat per la famosa columnata de Bernini i que serveix de magnífic marc per enquadrar la basílica vaticana.
Per entrar al temple, a part de superar rigorosos controls de seguretat sota la mirada de la Guardia svizzera, s’ha de complir amb els requisits de vestimenta. A diferència d’altres esglésies italianes, aquí no hi ha previst cap complement per superar-los. O es va amb la indumentària correcta o no et deixen entrar.
El pòrtic de la basílica ja va en consonància amb les grans dimensions del temple. Amb una volta profusament decorada, amb les estàtues equestres de Carlemany i de Constantino i les cinc portes d’entrada, on destaca la Porta Santa, la primera començant per la dreta, que només s’obre els anys de jubileu i la Porta Mediana, la central, amb decoració en bronzo pel Filarete.
En entrar a la basílica, les proporcions porten a engany. Sembla que no hagi de ser tan gran…però fa 186 metres de llarg (més de 218 si s’afegeix el pòrtic), amb 26 metres d’ample per la navata mediana, que fa, a més 46 d’alçada. Ara bé, quan un comença a avançar per la nau central, aleshores sí, és evident que es tracta d’un edifici enorme, el més gran de la cristiandat, i, a més a més, així ho certifiquen les referències que hi ha al terra sobre on arribarien altres temples.
Abans, però, de recórrer tota la nau central, convé aturar-se a la primera cappella lateral de la dreta on es pot contemplar l’exquisida Pietà de Michelangelo. Contrasta la seva delicadesa amb el dramatisme de l’obra del mateix nom que l’autor té a Firenze, al museu dell’Opera del Duomo. Potser l’explicació es troba en el moment vital de l’esculptor quan va realitzar una i l’altra. La romana la va fer quan tenia 23 anys i és l’única obra firmada per l’artista , tal com es veu en una cinta que creua el pit de la Mare de Déu. La fiorentina estava creada per a la seva pròpia tomba i la va iniciar 51 anys després d’haver acabat l’altra.
A la basílica hi ha nombrosos monuments dedicats a pontífexs per artistes com Bernini, Rusconi, Canova, Della Porta, Algardi, Pollaiolo o Maratta.
Però dèiem que s’havia de recórrer la nau central, passant per l’estatua de San Pietro, amb els peus desgastats per la devoció dels fidels i arribant al baldacchino de Bernini, amb els escuts dels Barberini, sota l’enorme cúpula que s’aixeca més de 130 metres i té més de 42 metres de diàmetre. Al final de la nau central es troba una altra obra capdal de Bernini, la cattedra di San Pietro.
La visita es pot completar amb el recorregut per le Grotte Vaticane, on hi ha els sepulcres de pontífexs com Joan XXIII, Pau VI o Joan Pau II, i amb la pujada a la cúpula. L’ascensió al punt més alt de la basílica, ja sigui en ascensor o per escales, és molt recomanable.
Les vistes de l’interior del temple són vertiginoses. I un cop a l’exterior, les estàtues de la façana gairebé es poden tocar a les terrasses intermitges i, a dalt de tot, les vistes dels jardins vaticans, del Palazzo del Governatorato i del Musei Vaticani són esplèndides, però tothom es queda amb la que s’extén cap a Roma, presentada per l’el·lipse de la Piazza San Pietro.
Setembre 28, 2008 a les 8:25 pm |
[...] de San Giovanni in Laterano, una de les quatre patriarcals de la ciutat, conjuntament amb la de San Pietro in Vaticano, Santa Maria Maggiore i San Paolo fuori le Mura, és la catedral de Roma i el seu titular és el [...]