CAPO DI PONTE. LAGO D’ISEO

La Val Camonica, a banda d’un paisatge esplèndid, compta amb uns vestigis artístics que són patrimoni de la Humanitat, l’art rupestre en forma d’incisions a la roca. Capo di Ponte és un del centres d’aquest art, amb diversos parcs on es pot fer una ruta tractant d’identificar les diferents figures que hi ha sobre les roques, enmig de paratges que ofereixen boniques vistes tant de les muntanyes com sobre el mateix poble.

Ara bé, Capo di Ponte també té un altre atractiu, la bonica Pieve di San Siro, enlairada enmig del bosc, amb el seu absis esplèndid, la portalada romànica i restes de pintures murals al seu interior on també hi ha capitells interessants.

La Val Camonica s’acaba allà on comença el lago d’Iseo. No és tan conegut com els seus veïns, com el de Garda o el de Como, però ofereix unes vistes magnífiques i compta amb un fet excepcional: la illa lacustre més gran d’Europa, Monte Isola, que s’aixeca a més de 600 metres sobre el nivell del mar.

–>INDEX DE POSTS

PASSO GAVIA. PASSO DELLO STELVIO. PASSO MORTIROLO

Trento és la porta dels Dolomiti i, en efecte, arribar a una de les zones de concentració de passos alpins famosos en el món del ciclisme no és difícil des de la capital del Trentino-Alto Adige.

Vorejant les muntanyes on es troba Madonna di Campiglio, que ens va quedar pendent per a una altra visita, cal prendre el llarg Passo del Tonale, el cim del qual marca la frontera amb la Lombardia, dins de la qual baixa fins a Ponte di Legno, des d’on surt la pujada cap al Passo di Gavia. La carretera és estreta i s’enfila en un paisatge estratosfèric, a l’ombra de muntanyes altíssimes fins arribar al cim, on hi ha un petit llac, emmarcat també per cims imponents.

La baixada per l’altre vessant porta a Bormio, escenari que ha acollit nombroses competicions d’esquí. Des d’aquí, es pot afrontar la pujada al Stelvio, el colós alpí, en una pujada que supera els 1.500 metres de desnivell en 22 quilòmetres d’una carretera que dibuixa el seu traçat sobre la muntanya ferèstega.

Al cim hi ha el monument al gran Fausto Coppi, el nom del qual denomina el cim més alt que es puja en cadascuna de les edicions del Giro. Una mica més amunt, i ja a peu, es pot arribar al Rifugio Garibaldi, ja a 2.845 metres, on les vistes, no cal dir-ho, són extraordinàries, especialment cap a la veïna glacera, seu d’una escola d’esquí a l’estiu, i cap a l’altre vessant, on la carretera dibuixa una serpentina que és transitada per nombrosos ciclistes, motoristes, cotxes i autocaravanes. A més a més, també es poden observar restes de les fortificacions que es van fer durant els combats que hi va haver a la zona durant la I Guerra Mundial.

Creuar el cim suposa, de fet, entrar un altre cop en el Trentino-Alto Adige. El paisatge natural continua sent impressionant, però ja s’observa a nivell d’arquitectura, gastronomia i de la llengua predominant, que s’ha entrat en territori del Tirol, tal com es pot apreciar tot fent una passejada per Prato allo Stelvio (Prat am Stilfserjoch).

De tornada a Bormio, es resegueix la vall fins a Mazzo di Valtellina, des d’on surt la pujada del Mortirolo. No és tan alt com el Gavia o el Stelvio, però la carretera s’enfila sense contemplacions enmig d’un bosc que no ofereix gairebé vistes. Allà es passa per davant del monument a Pantani, que en aquesta carretera va fer alguna de les seves millor actuacions. Només a la part més propera del cim, es poden apreciar les muntanyes que envolten aquest pas. A l’altra banda cap a Edolo, el paisatge s’obre i s’entra a la vall Camonica.

–>INDEX DE POSTS

TRENTO

Trento és la porta d’entrada als Dolomites i del Tirol. De fet, es troba a l’ombra del Monte Bondone, a l’altra vessant del qual es troba el Lago di Garda.

La ciutat va estar sota poder austríac fins al final de la Primera Guerra Mundial. I això es nota en alguns dels seus edificis.

La piazza del Duomo és el centre principal de la ciutat. El temple és imponent, tant en el seu exterior com en el seu interior.

Però la plaça acumula altres punts d’interès, com la font del Nettuno, la Torre Civica i el Palazzo Pretorio i la casa Cazuffi Rella, amb frescos a la seva façana, quelcom que es pot contemplar en altres dels nombrosos palaus de la ciutat, com el Geremia.

L’església de Santa Maria Maggiore va ser la seu del famós concili que es va celebrar a la ciutat en el segle XVI.

Un altre lloc d’interès és la Torre Verde, ja de pujada cap l’altre principal atractiu de la ciutat: el palazzo del Buonconsiglio, que compta amb valuosos frescos a les seves torres.

–>ÍNDEX DE POSTS

LAGO DI GARDA. PESCHIERA, LAZISE, TORRI DEL BENACO, MALCESINE, RIVA DEL GARDA, SALÒ, SIRMIONE

Ben a prop de Verona, es troba la riba sud del llac de Garda, el més gran de tota Itàlia. De forma allargada, la seva part sud és planera, mentre que la resta de ribes s’encaixonen entre muntanyes.

Nosaltres estàvem establerts a la riba a sud-oriental, a Peschiera del Garda. El nostre tomb al llac va començar per la riba oriental, amb la primera aturada a Lazise, amb el seu castell i el seu port al costat de la Dogana veneziana. Poc després es troba Punta San Vigilio, un lloc encisador amb casetes que semblen abraçar un entrant del llac.

Torri del Benaco, amb el seu castell vora el llac és un altre poble de postal. Com Malcesine, també amb el seu castell i tot just a l’ombra de l’alt Monte Baldo, al cim del qual es pot arribar des d’aquest poblet encantador mitjançant un telefèric.

Riva del Garda, ja al Trentino-Alto Adige és a la vora nord. Població senyorial, amb el seu castell, la Piazza 3 de Novembre, la Piazza della Catena, la Piazza San Rocco i el seu recinte emmurallat, tot encaixonat entre les muntanyes i les aigües del llac.

La riva occidental, la major part de la qual pertany a la Lombardia, també compta amb poblacions d’interès, com Salò, amb el seu Duomo.

A la vora sud, abans de tancar el tomb a Peschiera, es troba Sirmione, en una península a la qual s’entra pel passadís que queda entre l’imponent Castello Scaligero i l’església de Santa Maria Maggiore i que culmina amb les Grotte de Catullo un recinte arqueològic de l’època romana. És un poble de gran tradició turística i termal, amb hotels de luxe i unes vistes esplèndides del llac.

–>ÍNDEX DE POSTS

VERONA

Verona té un reclam del tot evident: Shakespeare va situar en aquesta ciutat la tragèdia de Romeo i Giulietta. Els personatges només van existir en la ment del gran autor britànic, però les autoritats de la ciutat han fet una ruta de possibles escenaris de l’amor dels dos personatges.

Ara bé, abans, durant i després de la ruta per aquests suposats escenaris es poden i ens atreviríem a dir que s’han de visitar altres atractius molt interessants.

La visita a la ciutat pot començar, després de passar pel Portone della Bra i de la Torre Pentagona, a la Piazza Bra, presidida en el seu centre per la imponent figura de l’Arena, un esplèndid amfiteatre romà que acull un festival d’òpera a l’estiu. Aquesta circumstància fa que tant al seu interior com a l’exterior es puguin veure parts dels decorats de les obres que s’hi representen.

Altres edificis que destaquen a la plaça són el Palazzo della Gran Guardia i el Palazzo Barbieri.

Anant per la part de fora de la muralla, s’arriba a San Francesco al Corso on, a banda de diferents pintures, es troba al tomba de Giulietta.

S’entra novament al recinte emmuratllat de la ciutat per anar cap a San Fermo Maggiore, una de les boniques esglésies històriques de la ciuat. El temple, d’exterior destacable tant a la façana com a l’absis,  compta amb la chiesa superiore, que allotja nombroses obres d’art, i la la chiesa inferiore, tota una sorpresa.

Abans d’arribar a la casa de Giulietta es passa per la Porta Leona, un altre vestigi de l’època romana.

La casa Giulietta és un dels monuments més visitats de la ciutat. A l’entrada es podia contemplar un mural fet de forma espontània pels visitants a base de restes de xiclets, utilitzats com a adhesius improvisats per tal de deixar penjats missatges amorosos. Al pati de l’edifici hi ha una esculptura de la protagonista de la tragèdia, a qui molts li toquen un dels pits, tal com queda demostrat en al diferència de color d’aquesta zona de la figura. També es veu el presumpte balcó que sortia a l’obra.

Molt a prop de la casa es troba la Piazza dell’Erbe, que compta amb la fontana de la Madonna Verona i el Domus Mercatorum. Tot just al costat hi ha una altra plaça preciosa, la dei Signori, on a banda de diferents palaus, hi ha les Arche Scaligere, tres monuments funeraris corresponents a  Cangrande, Cansignorio i mastino II, membres de la família que va dominar la ciutat.

Des d’aquí la ruta continua cap a una altra església esplèndida, la de Sant’Anastasia. Al seu interior sorprenen les curioses piques d’aigua beneïda en forma de geperut (gobbo), Hi ha nombroses obres d’art a les naus i parets laterals, però l’absis concentra moltes mirades. Allà hi ha la capella Cavalli, la capella Pellegrini amb 24 escenes de la vida de Crist en terracota, el presbiteri, on destaca l’imponent sepulcre del Cortesia Serego, la capella Lavagnoli i la capella Giusti, a l’arc de la qual hi ha el fresc de San Giorgio che parte per liberare la donzella dal drago, obra mestra de Pisanello, tot i que en estar molt amunt costa de veure.

En sortir de Sant’Anastasia, ja s’està molt a prop del riu Adige i el ponte de Pietra, al qual s’entra per sota d’una torre. A la banda esquerra del riu hi ha les esglésies de San Giorgio, el conjunt que formen el Castel San Petro, l’església de Santa Libera i les restes del teatre romà, així com l’església de San Giovanni in Valle i Santa Maria in Organo.

Novament a la banda dreta del riu Adige, el camí porta al Duomo. A banda de la catedral pròpiament dita, on destaquen diferents obres d’art entre les que cal incloure una pintura de Tiziano, també hi ha l’església de San Giovanni in Fonte, el baptisteri romànic del temple catedralici.

Es pot tornar aleshores a Piazza dell’Erbe i des d’allí prendre el Corso Porta Borsari que, després de passar per sota de la porta que li dóna nom, esdevé el corso Cavour que, entre esglésies, com la de San Lorenzo, i palaus, com el de Bevilacqua i el Canossa, porta a l’Arco dei Gavi, tot just al costat del conjunt que formen el Castelvecchio i el Ponte Scaligero.

Seguint el riu Adige i girant per via Barberini s’arriba a l’església de San Zeno, un altre edifici magnífic. En el seu interior hi ha un cèlebre retaule de Mantegna, que no vam poder veure perquè estava en procés de restauració, i una estàtua del sant que dóna nom al temple i que és molt curiosa en representar-lo somrient. A més a més, es poden contemplar altres frescos, així com el claustre.

El recorregut pot completar-se amb l’església de San Bernardino.

En definitiva, Romeu i Giulietta són l’excusa per pder descobrir una ciutat farcida d’atractius artístics.

–> ÍNDEX DE POSTS

VICENZA

Vicenza està lligada al nom de l’arquitecte Andrea Palladio. Ell va dissenyar alguns dels monuments més destacables de la ciutat.

Potser el més sorprenent és el Teatro Olimpico, que va ser la seva darrera obra i que va finalitzar, seguint el seu projecte, Vincenzo Scamozzi.

Aquest darrer és l’autor de l’arc que dóna entrada al jardí i després al recinte de l’Acaddemia Olimpica, la institució de la qual Palladio era membre i a qui va fer la proposta de construir el teatre. L’espai escènic i les graderies, a on s’arriba després de veure una exposició de material utilitzat a les representacions, són un conjunt esplèndid decorat per nombroses esculptures i que emmarquen el joc de perspectiva ideat per Scamozzi per aconseguir la simulació gairebé perfecta de profunditat.

El recinte del Teatro Olimpico comparteix protagonisme a la piazza Matteotti amb el Palazzo Chiericati, obra també de Palladio.

Des de la plaça, surt el carrer principal de la ciutat, que porta el nom, com no podia ser d’una altra manera, del reputat arquitecte, que també va deixar la seva emprempta en nombrosos palaus que la flanquegen. Hi ha espai, però, per l’església de Santa Corona, on a l’interior es pot observar un cor de fusta i el Battesimo di Cristo, una pintura de Giovanni Bellini, així com una Adorazione de Il Veronese.

Travessant atractius carrers gràcies a les façanes dels edificis que els emmarquen, s’arriba a la piazza dei Cavalieri, on s’acumulen punts d’interès com el Monte di Pietà, la Loggia del Capitano, la chiesa de San Vincenzo, la torre Bissarra, altíssima, al costat de la sensacional Basilica Palladiana.

Un, aleshores, pot anar fins al riu Bacchiglione, que composa boniques vistes al centre de la ciutat, abans de tornar al corso Andrea Palladio i finalitzar el seu recorregut apropant-se a la catedral i acabar al Giardino Salvi, on una nova obra de Palladio, la Loggia Valmarana, es combina amb un petit canal.

Encara, per completar la visita, queda pujar al Monte Berico, on a més a més d’una basílica, es pot gaudir d’un bonic panorama de la ciutat. I també anar a veure, encara que sigui des de fora, la Villa Capra Valmanara, més coneguda com la Rotonda, un magnífic exemple de les villes que va dissenyar, com no, Palladio, i de les quals hi ha nombrosos exemples pels voltants de la ciutat.

–> ÍNDEX DE POSTS

VENEZIA

Què es pot dir de Venezia que ja no s’hagi dit? La ciutat dels canals, amb un encant irresistible, s’entesta a seguir sobre l’aigua admirada per multituts de turistes.

És la ciutat on potser té menys sentit de parlar d’itineraris i de monuments, que n’hi ha i molts, però és que tota ella mereix ser admirada. Molts dels punts d’atracció estan al voltant del Canal Grande, el carrer major de la ciutat, òbviament d’aigua, i per on la vida passa embarcada entre més de 170 palaus esplèndids, com el Ca d’Oro, el Grassi, el Ca’ Pesaro o el Cavalli-Franchetti, i esglésies, com Santa Maria della Salute, que hi ha a les seves vores. No hi ha massa ponts que creuen aquesta via aquàtica, però el de Rialto és una altra icona de la ciutat, abans d’arribar a la piazza San Marco, on la basílica del mateix nom llueix els seus mosaics, ja sigui a la façana, compartint el protagonisme extern amb l’alt campanile, com al seu interior. I tot just a la vora està el Palazzo Ducale, decorat amb pintures de Tintoretto i Tiziano, des d’on surt el famós Ponte dei Sospiri.

Només ens atrevim amb un consell: passejar, després de sopar, per la ciutat. Aleshores queda solitària i amb un romanticisme difícil d’igualar, a banda d’oferir unes vistes impagables.

–> INDEX DE POSTS

PADOVA

Padova torna a ser un exemple d’agradable sorpresa en forma de nomborosos atractius pel viatger.

La nostra visita va començar per la Basílica de Santa Giustina, un temple enorme que, en el seu interior, compta amb nombroses obres d’art, fins i tot de l’època paleocristiana, com un Sacello, quelcom semblat a un petit temple.

En sortir de la basílica un es troba amb el Prato della Valle, una plaça dominada per esculptures, aigua i una zona verda, rodejada d’interessants edificis. Un espai original i agradable.

Des d’allà ja no és difícil arribar a la basílica més famosa de Padova, la de Sant’Antonio, en honor al sant que porta el nom de la ciutat. Només al claustre s’hi poden fer fotos, en un temple que va ser decorat per nombrosos artistes, com Donatello, que també va realitzar l’esculptura equestre de Gattamelata, al davant del recinte.

Al costat de la basílica, hi ha l’Oratorio de San Giorgio, una capella votiva decorada amb magnífics frescos d’Altichiero, i la Sacoletta del Santo, també amb decoració pictòrica. En cap dels dos recintes es permeten les fotos.

Ara bé, si es parlen de frescos, Padova compta amb dos recintes molt més coneguts. Un és l’església degli Eremitani, afectada per un bombardeig a la Segona Guerra Mundial que va destruir la capella Ovetari, decorada al fresc per Andrea Mantegna. Per sort se’n van poder salvar uns fragments, i també es poden veure’n d’altres, obra d’Altichiero.

Pràcticament al costat d’aquesta església es troba la Cappella degli Scrovegni, amb entrada conjunta al Museo Municipale degli Eremitani, amb interessants obres principalment de pintors italians. Però és la visita a la capella la que centra l’atenció i constitueix tota un experiència, limitada a una durada de 15 minuts que s’han d’aprofitar amb intensitat per gaudir del magnífic conjunt de frescos que va deixar Giotto,  representant escenes de la vida de Joaquim, Anna, la Verge i Jesús. Una obra excelsa de 39 frescos amb punts culminants com la La Fuga in Egito o La cattura de Cristo. No estan permeses les fotos, però és una visita imprescindible pels amants de l’art pictòric.

La visita, aleshores pot continuar cap al circuit de places que hi ha al centre de la ciutat. Es pot començar per la piazza della Frutta, on hi ha una de les facanes del Palazzo della Raggione, símbol de la ciutat i amb una sala interna, il Salone, que va ser la més gran del món durant molt de temps, decorada al fresc.

Després es troba la piazza dei Signori, amb l’església de San Clemente, la Loggia del Consiglio i presidida pel palazzo del Capitano, rematat per l’elegant Torre dell’Orologio que, com el seu nom indica llueix un esplèndid rellotge.

Una mica més enllà hi ha la piazza del Duomo, on destaca el baptisteri que compta amb una destacable decoració al fresc.

I finalment, aquest circuit de places acaba a la piazza delle Erbe, on hi ha l’altra façana del palazzo della Raggione i seu d’un mercat a l’aire lliure.

Els atractius de Padova es complementen amb el Caffè Pedrocchi, concebut al segle XIX per ser el cafè més elegant del món i tant l’edifici com la decoració interna posen de manifest aquesta intenció. Un altre indret d’interès és el palazzo del Bò, seu històrica de la Universitat, i, finalment, s’ha de destacar l’Orto Botanico, el més antic del món i catalogat a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO i que ens va quedar pendent per a una propera visita.

–> ÍNDEX DE POSTS

FERRARA

Ferrara apareix tranquil·la sobre la plana del Po.

Rodejada per més de 9 quilòmetres de muralles, el seu centre està dominat pel Castello Estense, una impressionant fortalesa rodejada per un fossar, seu de la família Este, dominadora de la ciutat, que va arribar a estar emparentada amb els Borgia, fruit del matrimoni entre Alfonso I i la famosa Lucrecia, el fill dels quals, Ippolito va ser l’artífex de la villa d’Este, a Tivoli. A la planta del nivell de terra, es poden visitar les dependències medievals, mentre que a la primera planta hi ha els partaments ducals. Les fotografies no hi estan permeses a l’interior, però sí als terrats, des d’on es contemplen boniques vistes de la ciutat, destacant la figura de la propera catedral.

El temple, dedicat a San Giorgio, compta amb una escenogràfica façana, amb abundosa decoració esculptòrica, com el Judici Universal o el retrat d’Alberto d’Este, mentre que el campanar, inacabat, és atribuït a Leon Battista Alberti. Al seu interior, destaca el fresc de l’absis, del Bastianino, i que representa el Judici Universal.

Tot just al davant de la façana de la catedral, hi ha el Palazzo Municipale, seu de la família Este fins que es va instal·lar al castell. A travès d’una arcada flanquejada per les estàtues del Marchese Nicolo III a cavall i del duc Borso d’Este, s’arriba a la Piazzetta Municipale, antic pati d’armes del palau, on es pot contemplar una bonica escala, obra de Pietro Benvenuti degli Ordine.

Tot just al davant del Castello Estense, surt el Corso Ercole I d’Este, que conserva el seu caràcter medieval, envoltat de palaus, on es poden descobrir curiositats com el naixement de la mítica firma automobilística Bugatti, i que acaba amb el Palazzo dei Diamanti, amb els seus més de 8.000 diamants decorant la seva façana.

Altres punts d’interès són la Chiesa del Gesù, que conserva al seu interior el Compianto su Cristo, un complex esculptòric de Guido Mazzoni, o la Chiesa de San Cristoforo alla Certosa, en un complex monàstic impactant, no massa lluny del Parco Massari i la Piazza Ariostea. A més a més, compta amb les sinagogues de la via Mazzini, fruit de la importància que va tenir la comunitat jueva.

–> ÍNDEX DE POSTS

PIACENZA

Piacenza és d’aquelles sorpreses que Itàlia depara al viatger. No massa freqüentada pels circuits turístics més habituals, la ciutat ofereix, tanmateix, atractius notables.

El seu centre és la Piazza de Cavalli, amb dues estàtues equestres dedicades a Ranuccio I i Alessandro Farnese com a pòrtic del magnífic palazzo Gotico, seu del govern municipal, i rematada per l’església de San Francesco.

Des d’aquesta escenogràfica plaça, surt la via 20 Settembre que porta al Duomo, amb bonica façana i esbelt campanar. Al seu interior, diferents cicles de frescos completen la decoració.

Una altra església destacable és la basílica de Sant’Antonino, d’origen paleocristià.

Passejar pels carrers de la ciutat representa trobar-se amb façanes de bonics palaus, entre els que destaca el Farnese, seu dels museus municipals.

Abans d’acabar la visita, convé arribar a l’església de Santa Maria di Campagna, obra d’Alessio Tramello, amb excel·lent decoració pictòrica, on destaca la cúpula i l’Adorazione dei Magi a càrrec del Pordenone.

–> ÍNDEX DE POSTS