PORTOFINO

Portofino evoca la Dolce Vita. Aquest petit poblet va ser una de les destinacions preferides de tot aquell qui tenia un nom o el volia tenir en el món del cinema, de la música o de l’aristocràcia.

Ara, les celebritats han trobat altres destinacions per figurar a les pàgines informatives estiuenques, però a Portofino no ha canviat el seu emplaçament, gairebé idíl·lic, amb el seu port que sembla amagar-se sota el turó rematat pel castello Brown i allà és abraçat per la Piazzetta i els seus edificis decorats a l’estil genovès. Encara hi queda algun iot d’impacte per rememorar el glamour del passat i, això sí, els preus a pagar per aparcar el cotxe a l’únic aparcament possible o degustar una pizza excel·lent en un local regentat per un simpatiquíssim xilè, també fan pensar en un lloc exclusiu.

Les atraccions de Portofino es centren en gaudir de com és de pintoresc. Pujant cap al castello Brown hi ha l’església de San Giorgio.

Les vistes des de la petita fortalesa i els seus jardins són esplèndides, permetent veure el golf de Tigullio.

Dins del castell, algun relleu d’interès, un espectacular retaule i, a banda d’exposicions temporals, una mostra fotogràfica de les diferents celebritats que van passar per la localitat quan era l’epicentre del seu estiueig.

Un altre cop a baix, a la cèlebre Piazzetta, hi ha a tocar l’església de Divo Martino i tornar a gaudir de com el mar, els arbres i les casetes juguen a composar boniques imatges.

–>INDEX DE POSTS

CINQUE TERRE. LEVANTO.

La costa de la Liguria, entre La Spezia i Genova, reserva un paisatge d’allò més suggerent: Cinque Terre.

Com el seu nom indica, aquesta àrea, aplega cinc pobles: Riomaggiore, Manarola, Corniglia, Vernazza i Monterrosso al Mare, en aquest ordre si es recorre l’àrea venint des de La Spezia cap a Genova, que tenen en comú un emplaçament que els encaixona entre la muntanya i el mar, tradicionalment aïllats, fet que els fa tenir un encant especial.

Per visitar la zona, és millor oblidar el cotxe i fer servir el vaixell, el tren, que comunica els cinc pobles, o gaudir de passejades a peu per les nombroses i atractives rutes que el paisatge proposa.

El recorregut en vaixell des de Monterrosso al Mare fins a Riomaggiore permet una primera presa de contacte amb aquest territori, amb boniques vistes panoràmiques de cadascun dels pobles.

Riomaggiore és una bona carta de presentació del conjunt. Carrerons estrets i costeruts que acaben al mar, amb una costa retallada, oferint paisatges temptadors per a la càmera.

Entre Riomaggiore i Manarola, el trajecte es pot fer a peu còmodament…i és que el trajecte, a més a més, s’anomena via dell’Amore. Certament, es tracta d’un trajecte esplèndid, amb vistes sobre el mar que fan honor al romàntic nom.

Manarola ofereix novament imatges pintoresques, amb les barques literalment sobre el carrer.

Corniglia és l’únic que no està enganxat al mar. Cal fer un pujada de més de 300 esgraons des de l’estació per arribar-hi.

Vernazza llueix esplèndidament amb la Piazza Marconi sota l’ombra del Castello Doria.

Monterrosso al Mare, en canvi, compta amb les esglésies de San Giovanni Batista i l’Oratorio dei Neri.

Levanto, per la seva banda, queda fora de l’àrea denominada com a Cinque Terre. De tota manera, és un poblet amb encant, amb el seu castell, les seves muralles, la Loggia Comunale, l’església de Sant’Andrea i l’atractiu que suposa veure com el sol s’amaga darrere el mar al capvespre.

–>INDEX DE POSTS

PIETRASANTA. SARZANA

El primer post que farem de la Liguria comença a la Toscana. En efecte, la primera població de la qual parlem és Pietrasanta, situada entre Lucca i Carrara.

Pietrasanta compta amb una plaça esplèndida, la Piazza del Duomo. Òbviament, s’hi troba la catedral, dedicada a San Martino, però també l’església de Sant’Agostino i el Palazzo Comunale, a l’ombra de la Rocca di Sala.

Sarzana, ara ja sí a la Liguria, és una població encantadora. La Piazza Matteotti és un bon lloc per començar la visita. Des d’allà es pren la via Mazzini on, entre diferents palaus, destaquen dues esglésies, la Pieve di Sant’Andrea i la Cattedrale. Dins d’aquest darrer temple destaquen els retaules de la Coronació i la Purificació, però especialment el Crocifisso del Maestro Guglielmo.

La via Mazzini acaba a la Cittadella, una fortalesa imponent. Des d’allà també es pot veure al cim d’un turó proper una altra fortalesa impactant, la del Sarzanello.

–>INDEX DE POSTS

ABBAZIA SACRA DI SAN MICHELE. AVIGNANA

El complex de la Sacra di San Michele és un dels monuments més característics del Piemonte. És un monestir enfilat sobre el cim d’un turó rocós, a sobre dels llacs d’Avigliana, en un emplaçament extraordinari i que va inspirar Umberto Eco per escriure “El nom de la rosa”.

Sorprèn l’alçada del cos central de l’edifici. Per dins, es pujen els graons del Scalone dei Morti per arribar a la Porta dello Zodiaco, amb profusa decoració als seus capitells. Després s’arriba a l’esglèsia, amb un interior ampli i on hi ha la tomba de l’abate Guglielmo

Les vistes des d’un lloc tan privilegiat són esplèndides, ja sigui sobre la vall di Susa o bé les que ofereixen els cims alpins.

Avigliana, el poble que queda sota la Sacra, oferix racons encantadors. També a sota del seu castell, llueix la Torre de ll’Orologio, la còpia de la qual es troba al Borgo Medievale de Torino, i l’església de San Giovanni, a banda de la piazza del Conte Rosso, on l’aturada gastronòmica és molt recomanable.

–>INDEX DE POSTS

ABBAZIA DI VEZZOLANO. TORINO

Vam disposar d’un cap de setmana per fer una escapada al Piemonte i fer-ne un tast d’aquesta regió, tot i el fred que pot arribar a fer a principis de desembre.

L’objectiu prioritari de la sortida era Torino, la capital. Però abans vam fer una aturada a Albugnano, a la província d’Asti. Allà, a banda de degustar una mostra de la magnífica gastronomia local, amb plats com la polenta al cinghiale o la bagna cauda, es troba l’abbazia de Vezzolano. Enretirada de la població, enmig d’un paisatge muntanyós, llueix un romànic esplèndid al seu exterior i bonics frescos a l’interior.

Torino, seu dels Jocs Olímpics d’ivern de 2006, és una ciutat senyorial. Hi sovintegen els palaus, començant pel Palazzo Reale, que, a la piazza del Castello, té el Palazzo di Madama a un costat i a l’altre el Duomo, seu de la famosa Síndone, el sudari de Crist, custodiat a sota de la Tribuna Reale i que només es pot veure en ocasions molt determinades. També hi ha moltes esglésies, de les quals vam poder veure la del convent de San Domenico i la de la Consolata, aquesta al costat d’una referència gastronòmica de la ciutat: la cafeteria al Bicerin.

Encara hi ha més atractius a la ciutat. Com anar al Parco del Valentino, presidit pel palau del mateix nom, on hi ha, a la vora del Po, majestuós, el Borgo Medievale, una selecció d’edificis característics de diferents pobles del Piamonte al voltant d’un castell.

La Mole Antonelliana, concebuda inicialment com un temple jueu, és l’edifici més característic de la ciutat i seu d’un interessantíssim museu del cinema. Des del mirador que la corona, les vistes de la ciutat són esplèndides, emmarcades pels cims nevats dels Alps per una banda i pel turó de Superga a l’altra.

Com a moltes altres ciutats, anar pels volts de Nadal suposa veure carrers amb il·luminació nadalenca, però Torino és, en aquest aspecte, una referència.

La ciutat també és la seu de la Fiat i la seva històrica fàbrica, el Ligotto, ara és un modern centre lúdic i comercial que encara conserva en el seu terrat la pista de proves, encara que no la vam poder visitar.

Hem anomenat Superga i sí, anar-hi és molt recomanable, per la basílica que hi ha al seu cim i les vistes que hi ha sobre la ciutat. El turó, però, va ser també l’escenari de la tragèdia aèria de l’equip del Torino l’any 1949, un dels millors de l’època. L’avió en el que viatjava l’expedició torinesa es va estavellar contra una de les parets de la basílica i no va haver-hi supervivents.

–>INDEX DE POSTS

PAVIA

L’espectacularitat de la Certosa pot fer plantejar el deixar de banda la visita al centre de Pavia i…com acostuma a passar a Itàlia, no fer-la seria una errada.

La ciutat, a la vora del riu Ticino, ofereix monuments interessants. Començant per la universitat, amb bonics patis, un dels quals dedicat a Alessandro Volta, que va dissenyar l’Aula de Fisica, que amb l’Aula Magna i l’Aula Scarpa formen un conjunt magnífic però que no és fàcil de visitar.

La Piazza della Vittoria, amb el Palazzo Broletto, permet ja gaudir de boniques vistes de la cúpula del Duomo, que està a tocar. Encara deuria ser més impressionant la vista abans del 17 de març de 1989, quan es va ensorrar la Torre Civica, una joia que estava al costat del temple i que era un emblema de la ciutat.

Caminant per carrerons amb encant, s’arriba al Ponte Coperto, magnífic, encara que va haver de ser reconstruït després d’un bombardeig a la II Guerra Mundial.

Hi ha diferents palaus, com el Mezzabarba, seu del municipi, o el del Collegio Borromeo. La ciutat, coneguda en el passat com la de les Cent Torres, encara en conserva alguna. I el Castello Visconteo és un marc imponent per i Musei Civici.

Però, a més a més, hi ha tres esglésies esplèndides. La primera és la basílica de San Michele Maggiore. La seva treballada façana, feta de pedra arenisca, és una joia escultòrica. A banda, a un dels costats, hi ha la portalada coneguda com a la Spaziosa. A l’interior, sorprenen les enormes proporcions.

La segona és San Pietro In Ciel d’Oro, coneguda així per la decoració original de la volta de la nau, que representava un cel estrellat fet en or. Ara, perduda aquesta característica, l’interior està dominat per l’Arca di Sant’Agostino, on es custodien les relíquies del sant.

I, finalment, l’esgésia de Sant Maria del Carmine, amb la seva bonica façana gòtica i el seu alt campanile.

–>INDEX DE POSTS

CERTOSA DI PAVIA

La Certosa di Pavia és un veritable tresor. Un regal pel visitant.

Enmig de la planura del Po, en un entorn rural tot i la proximitat amb la ciutat de Pavia, apareix el complex monàstic.

L’horari de d’obertura al públic no és molt ampli i això fa que sigui difícil fer-se una idea completa de tot el conjunt, especialment de l’església, però la visita és molt agradable, guiada per les explicacions dels monjos.

L’entrada al recinte obre la vista cap una àrea verda rodejada d’edificis, com el Palazzo Ducale i l’ala que permet veure el Chiostro Grande, però la vista es fixa en la façana de l’església, encara que, com va ser el nostre cas, estava gairebé ocultada per bastides.

De tota manera, es podia apreciar la riquesa decorativa de la façana, amb escultures i relleus esplèndids.

L’església té planta de creu llatina, amb la nau envoltada per nombroses capelles laterals, totes oferint tresors artístics remarcables. És tal la quantitat a admirar que això dificulta poder contemplar-ho tot amb el mínim de temps acceptable que requeriria.

El transepte ofereix dos monuments funeraris magnífics. A la dreta, el del fundador del monestir, Gian Galeazzo Visconti, a l’esquerra, el de la parella formada per Ludovico Il Moro i Beatrice d’Este. A més a més, es pot accedir a la sagrestia vella, creuant una monumental porta i descobrir allà un tríptic tan gran com espectacular, fet d’òs i d’ivori, així com la Madonna dal Garofano de Luini i el rentamans dels monjos.

La porta monumental central del transepte permet accedir a la zona del cor i del treballadíssim altar major.

Queda aleshores sortir al Chisotro Piccolo, amb una vista sensacional de l’església i tornar a gaudir de les proporcions del Chiostro Grande.

En definitiva, un monument esplèndid.

–>INDEX DE POSTS

MILANO

Milano és la metròpoli del nord d’Itàlia, a més a més de ser la capital de la Lombardia.

Si hi ha un monument que destaqui a la ciutat, aquest és el Duomo. Una obra excepcional, caracteritzada pels milers d’agulles que dominen el seu aspecte extern. Veure la seva façana sense bastides és una immensa sort, perquè l’espectacle és magnífic. Nosaltres no vam tenir aquest premi i ens vam haver de conformar amb veure una petita part neta de qualsevol obstacle.

L’interior és enorme. La decoració és abundant: pintura, escultura, arquitectura, els vitralls…Destaquen la tomba de Marco Carelli, la de Gian Giacomo Medici (il Medeghino), el Candelabro Tribulzio, la Vergine dell’Aiuto, l’escultura de San Bartolomeo scorticato, una mostra d’art veritablement colpidora, i la cripta. I a dalt de tot, un punt de llum vermell, un dels claus de Crist.

Però la visita al temple no és completa si no s’opta per pujar al terrat. Abans, de camí cap a l’ascensor, es pot admirar la treballada decoració present a qualsevol racó de l’exterior de la catedral.

Un cop a dalt, el bosc d’arcs rampants i de pinacles, ofereix unes vistes de la ciutat extraordinàries, sota la mirada de la Madonnina, que en corona el més alt.

A la mateixa Piazza del Duomo, hi ha les galeries Vittorio Emmanuele II, un altre símbol de la ciutat.

Completada la visita a la Piazza del Duomo, al visitant se li ofereixen nombrosos punts d’interès i el temps sempre es queda curt.

No massa lluny hi ha la Piazza Mercanti i el Palazzo Reale.

Nosaltres vam optar per la Basilica di S. Eustorgio. Al seu interior hi ha un petit museu, la magnífica Cappella Portinari, amb l’arca de San Pietro Martire, i també, a una de les capelles laterals, l’arca dei Magi, ja que la basílica va ser la seu de les restes dels Mags fins que Federic, el Barbaroja, se les va endur a Köln, on es troben en un reliquiari de la catedral.

Prop de la basílica es troba la zona de Navigli, l’antiga zona portuària de la ciutat.

Vam adreçar-nos cap a una altra basílica magnífica, la de Sant’Ambrogio, amb un bonic pòrtic adornat amb columnes i un interior esplèndid rematat per un mosaic a l’absis.

Una mica més enllà, una altra basílica, la de Santa Maria della Grazie. és la seu d’una de les atraccions tan imprescindible com gairebé inaccessible de la ciutat: El Cenacolo Vinciano, el Darrer Sopar de Leonardo, el qual només es pot visitar amb reserva prèvia de l’entrada…i hi ha tan poques…a més a més, els dilluns està tancat, total, no el vam poder veure.

El retorn cap a la piazza del Duomo pot fer-se passant per la Piazza Luigi Cardona amb una escultura tan moderna com colorista.

Apropar-se després al Castello Sforzesco, seu de diferents museus, en un dels quals hi ha una Pietà de Michelangelo, i passar per la Piazza della Scala, on està el temple operístic de la ciutat, compartint protagonisme amb el Palazzo Marino i les galeries Vittorio Emanuelle II, que donen pas a la Piazza del Duomo.

Un dia a Milano no dóna per veure tots els seus atractius, però deixa records esplèndids.

–>INDEX DE POSTS

BERGAMO

L’aeroport de Bergamo, Orio al Serio, ben visible des de la ciutat, ha esdevingut una de les portes d’entrada de Milano.

És possible que la idea principal dels qui arriben a aquest aeroport sigui la de visitar Milano, però si algú decideix abans fer una passejada per Bergamo, com passa gairebé sempre a Itàlia, descobrirà una ciutat amb atractius més que notables.

En primer lloc, val a dir que Bergamo és una ciutat que té dues parts clarament diferenciades: la città alta i la città bassa. Entre les dues, es pot optar per prendre el funicular que supera un desnivell de 85 metres.

Un cop a dalt, es pot iniciar la visita per la Rocca, el castell, seu del Museo Storico de la ciutat, i des d’on es poden gaudir de boniques vistes, tant de la città bassa, com de la città alta, on destaca la sèrie de torres, la més propera de les quals correspon a l’església de San Pancrazio.

Per veure la resta de la città alta, es pren via Gombito per arribar a la Piazza Vecchia, un espai esplèndid, amb la fontana del contarini i el Palazzo della Raggione, acompanyat per la seva Torre Civica, coneguda també com Il Campanone.

Tot just al darrere, hi ha els edificis religiosos més emblemàtics: el baptisteri, la incomparable Cappella Colleoni, mausoleu de Bartolomeo Colleoni i la seva filla Medea, i on no es poden fer fotos al seu interior i, per tant, del monument equestre que corona el sepulcre del condotiero, la catedral i la Basílica de Santa Maria Maggiore.

Aquest darrer és un temple fastuós. Del seu exterior, destaquen les portes com la de la Giovanni da Campione o la Dei Leoni Bianchi, així com l’absis.

A l’interior, frescos, tapissos, el monument a Donizetti, nascut a la ciutat i el cor de fusta, decorat a partir de dibuixos de Lorenzo Lotto, una veritable virgueria artística.

De la Piazza Vecchia es pot continuar per la via Colleoni, on hi ha una cita gairebé imprescindible amb un forn on comprar una pizza al taglio deliciosa, fins a piazza Cittadella.

La baixada fins a la città bassa es pot fer a peu, passant per l’Accademia Carrara, un museu amb una important col·lecció de pintura, però que ens va quedar pendent per a una posterior visita.

A la città bassa, on els edificis tenen un aspecte senyorial, com el Palazzo della Provincia, destaca l’església de San Bartolomeo, amb la Pala Martinengo de Lorenzo Lotto, i, per sobre de tot, el Sentirione, el passeig preferit dels habitants de la ciutat i que uneix, precisament, l’església de San Bartolomeo amb la piazza Matteotti on es troba també el teatro Donizetti.

I és clar, des de la città bassa, la città alta és omnipresent a totes les vistes panoràmiques.

–>INDEX DE POSTS

CREMONA

Cremona és d’aquelles ciutats poc conegudes entre destinacions més famoses, però com passa sovint a Itàlia, l’agradable sorpresa apareix un cop més en aquesta població a la vora del Po.

De Cremona, potser allò que resulta més conegut abans d’anar-hi és la seva manufactura d’instruments musicals. I sí, en efecte, es poden trobar algunes Liuteries.

Però en arribar a la ciutat, hi ha una referència ineliduble. Una torre magnífica, preciosa, il Torrazzo, el campanar de la catedral, amb rellotge inclós. La mirada no pot deixar de cercar la seva figura i, quan es vol veure de més a prop, s’arriba a l’esplèndida Piazza Comunale i aleshores s’agraeix haver decidit visitar la ciutat.

La plaça està emmarcada per la Cattedrale, acompanyada per l’omnipresent Torrazzo, pel baptisteri i pel Palazzo del Comune.

La catedral és un temple magnífic. La seva façana principal, profusament decorada per escultures, invita a entrar per la porta flanquejada per lleons de pedra. I dins, encara que pugui semblar impossible, l’espectacle encara es fa més gran amb la decoració de frescos de la seva nau central, una de les mostres més importants de la pintura lombarda i, de fet, alguns la consideren com una capella Sistina del nord d’Itàlia.

La ciutat, a més a més, compta amb elegants carrers, flanquejats per bonics palaus com el de Cittanova.

Ara bé, abans de marxar, una darrera visita a la Piazza Comunale és gairebé inevitable.

–>INDEX DE POSTS